Maria Mayol i Colom (1883-1959)
1. Introducció:
El de Maria Mayol és un d’aquells noms de dona que sovint han quedat fora
o ben als marges dels manuals d’història i de literatura. L’oblit de Mayol,
però, és triplement injust en tant que ens desproveeix, als mallorquins i,
especialment a les mallorquines, d’una triple herència. En primer lloc, per
la seva condició de dona compromesa amb la formació i els drets de les
dones i, especialment, de les joves a qui dirigeix sovint els seus
projectes i els seus escrits. En segon lloc, pel seu paper en el món de la
política, no només a causa de la dada simbòlica de ser la primera dona que
es va presentar a les eleccions en les nostres Illes, sinó també com a
articuladora d’un incipient discurs progressista, feminista i autonomista
que el triomf del bàndol franquista l’any 1939 impediria que es
desenvolupàs. I en tercer lloc, per la seva condició d’escriptora, autora
d’una obra que no va veure publicada en vida i que havia deixat ja a mig
fer quan la seva implicació política la va conduir a l’exili. I, tanmateix,
no ens hauria d’estranyar que Mayol deixàs la seva obra poètica a mitges.
Responia així l’any 1924 a una carta de Maria Antònia Salvà, per excusar-se
de no incloure-hi cap poema que pogués traduir la seva emoció: «Jo haguera
volgut que qualque bona musa l’hagués traduïda, però aquestes se fan un poc
enfora i jo tenc poc temps per anar al seu encalç». Mayol no tenia temps
d’encalçar les muses, estava massa ocupada dissenyant biblioteques,
organitzant cursos o presentant-se a unes eleccions que permetien, per
primer cop en la història de l’Estat espanyol, el vot de les dones.
Activista cultural, política, escriptora i mestra, la tasca de Maria Mayol,
tot i la seva singularitat, s’ha d’entendre en un context històric de
canvis que també afectava la societat i la cultura de les Illes, el mateix
context que acollia la tasca de l’Associació per la Cultura de Mallorca,
i que va veure aparèixer el moviment feminista i les innovacions
pedagògiques que propiciaria la Segona República. Un context, doncs, en què
els somnis de Mayol —dur la cultura als pobles, educar les joves
mallorquines, fer de la política una eina d’igualtat, viure el catolicisme
com una forma de renovació social— semblaven possibles, però que el triomf
dels revoltats l’any 1936 a Mallorca i tres anys després arreu de l’Estat
no deixà prosperar. L’any 1939 l’escriptora sollerica partí cap a l’exili a
França. En tornar a Mallorca trobaria una illa on havien intentat esborrar
el seu nom. De les seves tasques, només en quedà l’empremta en la memòria
de molts els que s’hi havien format i una obra dispersa que no va poder
publicar en vida. Només a partir dels anys noranta la seva memòria es
comença a recuperar. L’any 1992 fou nomenada Filla Il•lustra de
l’Ajuntament de Sóller. Dos anys després, Joan Castanyer publicava un
article a la revista Randa on donava a conèixer la vida i l’obra de la
poeta i política de Sóller. L’any 2008, Isabel Graña hi dedicaria el llibre
Maria Mayol, i el Foment de Cultura de la Dona, i es publicarien dues
edicions de la seva poesia, sota els títols Assaigs poètics, l’obra
completa compilada per Joan Castanyer i Delers i altres poemes, una
selecció de poemes a cura de Mercè Picornell.
|
2.Una vida d’activisme cultural. El Foment de Cultura de la Dona de Sóller
Maria Mayol va néixer a Sóller el 15 d’octubre de 1883 però passaria la
seva infantesa i joventut a França. La seva família s’havia establert a
Bordeus, on el seu pare es dedicava al tràfic de mercaderies. La formació
de Mayol és, per tant, bàsicament francesa, cosa que segurament li permeté
accedir amb més facilitat a uns estudis molt difícils d’atènyer en la
Mallorca del moment per a una dona. Només dues dades ens poden servir de
pauta de comparació: segons ha documentat Mariantonia Manresa, l’any 1920,
només 345 dones cursaven estudis universitaris a l’Estat Espanyol i durant
tota la dècada dels vint només vint dones mallorquines arribarien a fer el
batxillerat. Per contra, Maria Mayol obté el grau de suficiència en
Gramàtica i Literatura Francesa i Geografia i Història de França a la
Universitat de Bordeus. Ja instal•lada a Mallorca, l’any 1921 obté el títol
de pèrit mercantil a l’Escola de Comerç de Balears. A principis dels anys
vint es presenta en les seves cartes com una dona que viu amb la seva mare
en una casa on acollirà d’altres amigues i poetes coetànies com Maria
Verger, Mercè Massot, Maria Antònia Salvà o les germanes Penya. De la seva
implicació en el món cultural del moment, en tenim mostres fonamentalment a
partir de la seva participació l’any 1923 en la constitució de la delegació
de l’Associació per la Cultura de Mallorca de Sóller. Com ha explicat amb
detall Isabel Graña, aquesta és una de les delegacions més actives de
l’Associació, gràcies a la direcció de Guillem Colom i de les inquietuds de
Maria Mayol que, junt amb Catalina Rotger, formarà una secció femenina,
nucli del qual segurament sorgirà la idea d’organitzar el Foment de Cultura
de la Dona de Sóller.
Si resseguim en les cartes i en les publicacions periòdiques l’activitat
cultural i organitzativa de Maria Mayol durant els anys vint i trenta,
trobarem la vida d’una dona inquieta i ocupada constantment en empreses
diverses. «El temps se me’n va amb tantes d’ocupacions com m’he creades»,
escriu l’estiu de 1926 a Salvà, de qui es disculpa sovint dels retards en
les resposta de les cartes a causa de «la temporada aclaparadora de
treballs que he passada i estic passant». Si bé l’empresa més coneguda de
Mayol és la creació del Foment de Cultura de la Dona de Sóller, de la qual
parlarem tot seguit, en les cartes a Salvà fa menció també al seu treball
en el col•legi Vall de Sóller, on imparteix classes junt amb la directora
Magdalena Coll des del darrer trimestre de 1924, tasca en la qual es mostra
plenament ocupada en una altra missiva de febrer de 1925. Com ha explicat
Joan Castanyer, l’any 1921 participà en la fomració d’una secció sollerica
de la Joventut Mallorquinista, en contacte amb l’Associació per la Cultura
de Mallorca, la secció local de la qual es consituiria l’any 1923. L’any
1918 comença a col•laborar amb textos poètics i traduccions al setmanari
Sóller, una col•laboració que s’estendria a revistes com L’Almanac de les
Lletres, La Nostra Terra, Felanitx o Majòrica.
Des de l’any 1926 fins a l’any 1933, Maria Mayol dedicarà fonamentalment
els seus esforços a la creació d’una associació per a la difusió cultural
entre les dones que no tenia precedent en la Mallorca del moment. En la
seva empresa, troba el suport l’any 1926 de l’Associació per la Cultura de
Mallorca. La nova institució s’anomenarà Foment per la Cultura de la Dona
de Sóller i, per bé que la iniciativa i la presidència sigui de Mayol,
l’ajudaran de forma molt propera Guillem Colom i Joan Pons, així com també
Maria Antònia Salvà, qui formarà part de la Junta Assessora encarregada de
proposar llibres que vagin formant el fons de la biblioteca. Com ja ha
explicat amb detall Isabel Graña, l’entitat seguirà depenent de
l’Associació per la Cultura de Mallorca fins al mes de maig de 1928,
gairebé dos anys després de la seva fundació. L’objectiu principal del
Foment era, segons el reglament imprès que en publicitava les normes, «difondre la lectura d’obres recreatives, literàries i científiques». Sota
la direcció de Maria Mayol, el Foment esdevindrà un centre no només on
difondre la lectura, sinó també on oferir cursos que van des de la costura
a la gramàtica, la geografia, l’aritmètica, la geometria o la
comptabilitat, i que persegueixen, segons afirma Mayol el 30 d’octubre de
1926 a les pàgines del Sóller, «facilitar medis a tots els qui desitgin
completar la seva instrucció, principalment en aquells coneixements més
elementals» i especialment entre les «jovenetes que per causes anòmales es
troben avui dedicades a art ro ofici sense haver sortit de
l’analfabetisme». Aquesta sembla una de les preocupacions cabdals per a
Mayol, a qui testimonis posteriors descriuen anant de casa en casa
intentant despertar l’interès i la consciència de les jovenetes
solleriques. En una nota d’homenatge a Mayol publicada al setmanari Sóller
l’any 1992, Aina Colom recorda que la poeta, junt amb Catalina Cortès,
anava «de casa en casa on hi havia jovent, per convidar-lo a formar part de
l’entitat cultural que se congriava». Aquesta invitació, afegeix, no sempre
era ben rebuda: «Alguns pares les escometien en males retranques, al•legant
que les seves filles no tenien temps per llegir». I la reacció, no ens
hauria d’estranyar en el context de la Mallorca d’aquell temps. La imatge
de Mayol, dona catòlica, educada i respectable, devia permetre que algunes
al•lotetes que mai no havien obert un llibre es vessin atretes per la
quantitat de tasques que oferia el Foment, unes tasques que, sota la
direcció de la poeta sollerica, s’anirien ampliant en una progressió que
segurament no devia agradar gaire als sectors més conservadors de la
societat sollerica i mallorquina. I és que en el Foment s’hi feien
exposicions florals, però també s’hi prestaven llibres ben diversos; s’hi
feien recitals de música clàssica, però també s’hi oferien cursos de
formació per a dones que no havien tingut accés a l’educació superior,
podem pensar que la gran majoria de les que posaven els peus a la
biblioteca. L’any 1930, el Foment obriria fins i tot una borsa de treball
que, segons la nota que publicita a La Nostra Terra, resulta «tan favorable
a la classe obrera»; i dos anys després s’anunciava al Sóller un curs
gratuït de català.
La tasca de Mayol no trigaria molt a generar polèmica. Com ha explicat
Joan Castanyer, aquell mateix any 1932, seria nomenada professora municipal
de Llengua Francesa en una oposició de la qual fou l’única candidata, sense
que això evitàs que hi hagué qui l’acusàs d’haver-se aprofitat de la seva
posició de presidenta del Foment per aconseguir la plaça. I és que no
tothom veia amb bons ulls els projectes de Mayol. Entre d’altres, en el
camp dels opositors, ja el 25 de setembre de 1926 havia aparegut al Sóller
un article titulat «¿Feminismo?» signat per María Luisa Savall, i que no
deixava gaire bé les dones del Foment, per qui l’objectiu el projecte no
era més que el de “apartar a la mujer del seno de la familia donde le
corresponde y donde, a pesar de toda su cultura debe estar”. La inspiració
“estrangera” de Mayol planava sota la crítica de la sollerica, que acabava
exclamant: “Española, sin dejar de ser amante de la cultura, en sus ocios,
o ha de estar en la reja o practicando el bien; dejemos esas ideas tan poco
feministas. ¡Un casino de mujeres!, ¡¡¡qué horror!!!”.
|
3. Maria Mayol, candidata a les eleccions de 1933
A principis dels anys trenta, Maria Mayol fa el pas de la conduirà de
l’activisme cultural a la plena activitat política en uns anys efervescents
en què la dona s’incorporaria amb ple dret a la vida pública. De fet, el
Foment ja li havia ofert una oportunitat de participació pública en
empreses de significació cultural i política del moment. L’any 1929, servia
de base per engrescar aquelles dones que volguessin acollir-se a l’oferta
d’«Acció femenina» per assistir a l’Exposició Internacional de Barcelona,
cosa que ens pot fer pensar que hi podia haver alguna relació entre
l’entitat presidida per Carme Karr i la que dirigia Mayol. El juliol de
1931, junt amb Francisca Rotger, representava el Foment en l’Assemblea
d’Ajuntaments i Entitats que examinaren i aprovaren un projecte d’Estatut
d’Autonomia per a les Illes Balears. El setembre de 1932 assistia a l’acte
de lliurament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’any següent
formaria part del Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca.
El mes d’abril de 1933, Mayol s’afilia a Acció Republicana, el partit de
Manuel Azaña que, a Mallorca, representaven Emili Darder, Josep Serra,
Bernat Jofre o Francesc de Sales Aguiló. Aquest mateix mes, en el setmanari
Sóller es relata una reunió de Mayol amb Valentín R. González, redactor del
setmanari republicà La Razón, i el regidor d’Acció Republicana de Sóller
Josep Serra Pastor, amb qui tracta de l’organització d’un cicle de
conferències de tema polític que s’organitzarien junt amb una nova entitat,
anomenada «Acció Ciutadana Femenina», destinada a la divulgació política
entre les dones, i en la fundació de la qual hi estava implicada també
Maria Mayol. Fou ella qui s’encarregà de presentar Emili Darder en una de
les conferències organitzades per la «Unió Republicana de Sóller» i Joan
Castanyer ha editat les notes d’una conferència sobre la dona i la
República que Mayol hi hauria fet, on saluda els assistents en nom de la
nova entitat femenina. Aquestes activitats, explícitament polítiques,
depassaven l’àmbit d’actuació del Foment, del qual Mayol encara era
directora, cosa que no tothom veia amb bon ull.
El compromís polític de Mayol es reafirmarà fonamentalment en el moment en
què accepta presentar-se a les eleccions a corts per Esquerra Republicana
Balear, la candidatura conjunta de la Federació Socialista Balear, Acció
Republicana i Radicals Socialistes. Serà l’única dona que es presentarà a
les eleccions en les Illes Balears, el primer any en què existeix el
sufragi universal femení a Espanya. Com a candidata, Mayol realitzarà una àmplia tasca de campanya, amb conferències, articles i mítings. La seva
condició de dona i de catòlica és correntment utilitzada en els articles de
campanya de Mayol per contradir els arguments de les dretes. En aquests
articles escriu amb una veu entenedora, temperada i ferma que es dirigeix
sovint a les dones. L’esquerra, afirma a un article publicat al Sóller el
mes de novembre de 1933, ha de tenir el sentit de «força propulsora,
innovadora, destructora i reconstructora a l’ensems». En una altra nota
publicada al Sóller el 18 de novembre 1933 es resumeix un míting de Mayol
celebrat a la seva ciutat, on se centra específicament en els tres punts
centrals del programa de la dreta: la pàtria, la religió i la família.
Sobre la pàtria, Mayol distingeix dos conceptes oposats: «Para unos es el
suelo, el habla y las razones étnicas; para otros es un mapa y
distribuciones convencionales del terreno. Nosotros los de la izquierda
queremos el primer concepto que permite la autonomia de las regiones que
constituyen el suelo patrio. Para los de la derecha queda aquel otro
concepto rígido y convencional». Pel que fa a la religió, l’entén des de la
vivència íntima i des del compromís derivat del catolicisme social. En
tocar el tema de la família, considera que la base ha de ser l’amor, per la
qual cosa la Llei del Divorci és en realitat una eina per permetre
l’estabilitat familiar. El discurs valent de Mayol planteja amb una clara
voluntat didàctica la necessitat de la dona d’entrar en política de ple
dret, des d’una idea de la democràcia que només pren sentit com a eina que
permet, des de l’equilibri dels partits, la pau social. Escriu dia 18 de
novembre de 1933: «Por democracia entiendo yo mejoramiento, levantamiento
de las clases humildes hacia un plano más alto de cultura, de moralidad y
de bienestar».
La implicació política de Mayol no podia deixar mai indiferents els sectors
conservadors. Ben aviat la premsa s’ompliria d’articles criticant-la. Les
dones vinculades a la Unión de Derechas, que també estaven fent una àmplia
tasca de campanya arreu de Mallorca, no trigarien a criticar els mots de la
poeta de Sóller. Entre aquestes dones conservadores, també polítiques i
abrandades, destaca el nom de Francisca Alcover, una jove poeta sollerica
que sota el pseudònim FAMAM i actualment en curs de beatificació, arribaria
a tenir seccions estables d’opinió política en la premsa conservadora dels
anys trenta i quaranta. Els sectors conservadors de Sóller no dubten a
insultar i fins a amenaçar Mayol, unes amenaces que no faran callar la
poeta, ans ben al contrari, li oferiran un espai on afirmar amb força
renovada el seu discurs. Escriu així contestant un atac sagnant de Jaime
Valcaneras, qui l’havia anomenat «candidata de vía estrecha»: «Yo he
entiendo que por esa palabra, vía estrecha (un poco rara) entendía V.
candidata a diputados de pobres, a diputado de humildes peatones, a los que
basta un caminito estrecho ya que los caminos anchos están reservados a los
ricos, a los que lucen ricos automóviles». I afegeix encara, referint-se a
la seva condició d’ex-candidata que tampoc pot prendre’s el terme com un
insult ja que: «no puede ser despectivo haber podido ser diputado de
pobres, haber podido ser diputado de humildes». Els 29.818 vots que Mayol
obtindria en les eleccions no li permetrien obtenir representació. Es
tractava, tanmateix, d’un resultat que la situava en el vuitè lloc de
candidats votats a Mallorca, i en el tercer de la seva candidatura.
|
4. Repressió: un camí cap a l’oblit
El mes de novembre de 1933, Mayol havia optat per oposició al Ministeri
d’Instrucció Pública a una vacant en l’Institut de Segon Ensenyament de
Felanitx, on exerciria durant aquell curs. L’octubre de 1934, fou destinada
a l’Institut de Segon Ensenyament de Vilanova i la Geltrú. Mentrestant,
seguirà essent president honorari del comitè local d’Esquerra Republicana
Balear a Sóller i hi acudirà durant vacances i en moments puntuals, com ara
en l’homenatge a Joan Marquès Arbona pels cinquanta anys del setmanari de
Sóller, o el mes de febrer 1936, per donar suport a la candidatura del
Front Popular. El 22 de febrer d’aquest mateix any, sis dies després de les
eleccions que donarien la victòria al Front Popular, Mayol publicaria un
article a Sóller titulat «Camins de pau», on reflexionava sobre la
necessitat de serenitat per assumir els canvis que havien de venir. Mayol
no podia conèixer la profunda significació de la seva crida. Per sort seva,
per bé que el mes de juny de 1936 havia tornat de Vilanova a Sóller per
passar-hi les vacances, dia 23 partí cap a Madrid per assistir a un curs de
perfeccionament pedagògic per a professors d’instituts. El 18 de juliol
d’aquell any es trobava fora de Mallorca. La repressió que assolà l’illa
ben segur l’hauria afectada de ple. Aquell mateix any 36, el seu company i
amic Emili Darder seria afusellat sense que ni tan sols es dictàs una pena
de mort contra ell. Bernat Marquès, cunyat de Maria Mayol, fou també
empresonat i assassinat l’any 1937 a Illetes. La seva dona, Catalina Colom —germanastra de la poeta— fou empresonada, així com ho foren els seus fills
i la seva filla Jeanne Marquès, que havia col•laborat amb Mayol en
l’organització del Foment.
Un cop començada la guerra, la tasca de Maria Mayol és més difícil de
resseguir. Sembla ser que, des de Madrid degué partir cap a Vilanova i la
Geltrú per tornar ocupar la seva plaça en l’Institut d’Educació Secundaria.
A causa de l’estructuració dels centres escolars a Vilanova, aquell curs no
començaria fins al mes de gener. L’estiu del 1937, ja en plena guerra,
trobam a Mayol com a professora d’Economia Política en un curs d’estiu per
a adults que organitzaren els professors de l’Institut de Vilanova.El
programa del seminari impartit per Mayol que s’anuncia en el fulletó
informatiu del curset mostra l’abast de les inquietuds de l’escriptora:
s’iniciava en l’antiguitat clàssica i acabava en el neo-mercanitilisme,
introduint aproximacions al pensament de Jean-Jacques Rousseau, Adam Smith,
Robert Malthus, David Ricardo, Frédéric Bastiat, Henry Carey, Benjamin
Frankin, Alexander Hamilton, Adam Muller, Karl Marx, Pierre-Joseph
Proudhon, Mikhail Bakunin o Piotr Kropotkin Kropotkin, entre d’altres.
De Catalunya estant, segons ha explicat Antoni Quetgles, ajudà a
exiliar-se al seu nebot Josep Marquès, que havia desertat de les files
nacionals a les quals s’havia hagut d’incorporar després de l’assassinat
del seu pare. Vençuda la República, Mayol s’exilià a França: degué passar
un temps a París (Joan Castanyer ha editat alguns poemes datats a aquesta
ciutat) fins que s’establí a Bordeus, on exerciria de professora fins que,
acabada la segona guerra mundial, tornà a Mallorca. A l’illa, la seva
presència gairebé s’esborra. Mayol s’instal•laria a Palma, on encara seria
vigilada i no tindria cap tipus de protagonisme públic. Antoni Serra ha
explicat que havia parlat amb Maria Mayol algunes vegades durant els anys
cinquanta: «era petita, enèrgica i molt vivaç, a pesar de l’edat i de les
penalitats que havia passat. Igual que si em renyàs, em solia dir: —Ja me
n’han fetes, ja, de coses, però, tanmateix, no han aconseguit de fer-me
canviar —i em feia la mitja. Aquests polítics d’en Franco perden el temps
amb mi».
|
5. L’obra poètica
La creació literària és una més de les múltiples inquietuds que varen
moure la vida de la poeta i política de Sóller. La seva voluntat de
compilar un volum amb les seves poesies no es va poder realitzar en vida.
Hauríem d’esperar a l’any 2008 perquè en sortissin dues edicions, la de
Joan Castanyer (Assaigs poètics), que inclou els poemes publicats per
l’autora més alguns inèdits, entre els els quals els del fons personal de
Mayol, que actualment no està a disposició dels investigadors. La
col•lecció “Mixtàlia” del Consell de Mallorca en publicà també una edició
gairebé completa sota el títol Delers i altres poemes, que inclou també
algunes traduccions de l’autora i diversos poemes de circumstàncies. Podem
afegir a aquesta obra poètica mitja dotzena de traduccions de poesia
francesa (A. Theuriet, Victor Hugo, Madame Desbordes-Valmore) així com
també de proses d’Alphonse Daudet, Paul Feval i Alphonse Karr, entre
d’altres. Lobra de Maria Mayol és reduïda però bé podia haver merescut ésser reunida en un llibre que no va arribar a poder publicar.
Les cartes de Mayol a Salvà mostren la seva relació inicial amb la
producció poètica com un tempteig dificultós i conscient a la recerca d’una
correcció formal i d’una veu poètica que no acaba de trobar la seva
expressió. Mayol demana constantment consell a Salvà i, també en el fons de
Joan Pons i Marquès, hi trobam uns fulls amb el poema «A nostra Seu» que
devia acompanyar una correspondència que ha desaparegut. Les cartes de
Mayol a Salvà mostren la inseguretat de la poeta de Sóller davant la seva
producció. Sembla que Mayol no trobi la manera ni el temps d’excel•lir en
l’art de l’escriptura. Comenta així a Salvà respecte d’un poema que li
havia dedicat: «Bé haguera volgut fer-li ofrena d’una composició més
inspirada, més rica..., però essent aquestes tan esquives amb mi, vaig
triar una humil cantarella». En una altra carta, es queixa de la mala
edició d’una traducció seva que no va tenir temps de revisar, i que per
això ha sortit amb errades i, diu, «sobretot amb uns llurs molt mal
col•locats». La feina i els estudis, explica en un altre moment, no li
deixen temps per a les dèries literàries. «El temps se me’n va amb tantes
d’ocupacions com m’he creades», escriu l’estiu de 1926 a Salvà, a qui
confessa: «Molt a pesar meu faç molt poca cosa en vers».
El mestratge de Salvà marca el camí per als intents de Mayol, com també ho
havia fet per a Maria Verger i d’altres poetes coetànies que ha estudiat
amb deteniment Neus Real. Es tracta d’autores a la recerca de referents en
l’encara reduït bagatge per a una nova literatura feta per dones que en
aquells moments s’estava configurant amb força a Catalunya. Mayol sembla
voler inscriure la seva producció poètica en aquest nou marc per a una
poesia escrita per dones. En les seves cartes a Salvà trobam contínues
referències a les amistats amb altres dones de l’entorn cultural mallorquí
del moment: hi apareixen les germanes Penya i, molt especialment, Mercè
Massot, a qui anomena «exquisida poetessa». En aquesta recerca de relacions
intel•lectuals hi té un paper destacat la poetesa nascuda a Alcúdia Maria
Verger, bibliotecària a Terrassa, qui explica a una carta a Salvà que va
viatjar a Sóller expressament per conèixer Mayol i que la poeta li féu molt
bona impressió, en diu que «és bona, intel•ligent, amb un tracte exquisit».
Mayol veu en Verger la possibilitat de dur a terme una carrera literària
que a ella se li escapa de les mans.
L’obra poètica de Mayol no s’allunya dels cànons estètics que hom ha
ubicat sota la rúbrica «escola mallorquina». Especialment la traça de Salvà
és ben present en els inicis de la seva creació. Així, per exemple, el
poema inèdit «La llocada» recull la imatge que Salvà desenvolupa a «Polls
venturers». El poema de Mayol resulta tristament premonitori: si en la
primera part descriu la imatge dels polls inquiets i la lloca protectora,
en la segona es dirigeix als seus nebots, als quals desitja una «ànima
sana» que els ajudi en les adversitats futures que, com hem vist abans, els
varen afectar de ple.
Jo pens en vosaltres, per qui el jorn s’ha alçat,
fills de mes germanes, floretes galanes,
que com raigs de sol, pel cor m’heu estat.
La sort volandera, que ja vos espera,
del Déu gran i fort vaig voler implorar
i en el mateix lloc, amb ànsies de foc,
humil pregària, me pos a resar.
No deman riqueses, plaers ni grandeses...
No, si trist fastig se mescla a son bull.
—Que s’ompla de glòria llur senzilla història?—
No ho deman, si ella els dóna un punt més d’orgull.
El tema prioritari de la poesia de Mayol, però, és la recreació simbòlica
dels elements de la natura, una projecció que pren un tractament
convencional a poemes com «L’oronella», on l’ocell esdevé correlat del pas
del temps. Sovint l’element de la natura triat són les flors, com ocorre
també en la producció lírica de Salvà (recorden poemes com «Roses
Blanques», «Les flors cauen» o «Flor de card»). Al poema «Cançó», una flor
serveix per suggerir els diversos destins que ens ofereix el futur, una
varietat que permet la renovació que expressa l’oxímoron final del poema:
«la vida és vella..., i és sempre nova». A «Les flors del record» les
poncelles evoquen moments de la biografia de Mayol. Vinculats encara al
paisatge, poemes com «La fontanella» introdueixen una imatge que serà
recurrent en la producció lírica de Mayol, i és la de l’aigua que corre,
una metàfora convencional del curs de la vida i, més específicament, de les
inquietuds o, com en diria Mayol, dels «delers» que ens condueixen a
avançar. «Quin deler te mena?» es pregunta així a l’aigua que corre i la
mateixa imatge es desenvolupa a «La cançó del torrent», on la natura ha
esdevingut una realitat simbòlica que «parla» al poeta o, millor dit, que «li canta», amb un so, diu en una bella sinestèsia, «dolç i argentí», que és el d’una «cançó potent que baixa adelerada». Els delers, la pressa per
avançar, els somnis que ens fan tirar endavant són un dels temes més
característics de la poesia de Mayol.
Tanmateix, potser les descripcions de la natura més aconseguides en la
lírica de Mayol són aquelles on es desprèn de la necessitat d’explicitar-ne
el contingut simbòlic. Aquesta imatge més transparent del paisatge és la
que es desenvolupa a poemes com «Matinal» o «Paisatge», lligats a l’entorn
de la Vall de Sóller i que contrasten amb d’altres composicions, com ara
amb «Evocant», un poema menys convencional que s’estructura a partir de la
mirada interioritzada d’un paisatge esconegut i desfamiliaritzat. Aquesta
mirada s’inicia en un entorn urbà —poc freqüent en la poesia mallorquina
coetània— i contrasta l’activitat febril de la ciutat amb l’encís que
provoca la contemplació d’alguna «vella casa» en la distància:
Quin bell encantament!, veure com passa
l’urbs populosa amb places i carrers;
tot esguardant com corr a sos quefers,
la gent, mig febrosenca i mig lassa.
I damunt tot, el veure-hi com traspassa
la punta agosarada dels cloquers;
i llavores posar-se els ulls devers
l’encís secret d’alguna vella casa.
I no saber-ne res, ni voler sebre
dels noms d’aquells indrets...
Aquesta darrera imatge, la de l’antiga casa pairal, ja havia aparegut en
d’altres poemes de Mayol i de molts d’altres autors coetanis (recorda, per
exemple, «Casa pagesa», de Salvà). Tanmateix, la casa pagesa dels poema de
Mayol no és, com la del poema de Salvà, una casa oberta que «convida a
reposar», sinó un signe del passat, un espai que convida, més aviat, escriu
Mayol a recordar «una gesta antiga/ qui jeu oblidada dins el llibre
antic...», és a dir, a evocar una vida pagesa literaturitzada i ja esvaïda.
Si els poemes de Salvà han estat llegits com, en paraules de Jaume Vidal
Alcover, «estampes de la vida pagesa sense engany ni metàfora, pintades per
qualcú que en fa part», en el cas de la lírica de Mayol les escenes rurals
són refiguracions d’un tòpic literari.
Molt lentament, en la poesia de Mayol s’obre un camí cap a un discurs més
personal al qual només s’arribarà en algunes composicions que ens poden fer
proclius a lectures biografistes. Ja l’any 1927, per exemple, «Lluitant»
resulta un poema de crisi on els «delers» han esdevingut ja fruit d’un «cor
en guerra» pel qual es deixa guiar un jo poètic que després de llarga
caminada no troba més que la consciència dels límits imposats que li
impedeixen seguir endavant:
Quantes voltes m’he deixada
tan sols per mon cor guiar,
després llarga caminada
trobí el gruix d’una murada
que no podia pujar.
Així, continua el poema, si el camí dels desitjos era «de roses florit» el
de tornada no és més que d’esbarzers. El camí adelerat cap a «l’alta
idealitat» que esmenta Mayol en les cartes a Salvà, ha esdevingut una ruta
conflictiva en la qual trobarà sovint entrebancs, serà un camí d’«aspres
costes», escriurà també al poema «A mig camí», demanant ajuda a Déu per
seguir endavant. El religiós és l’altre tema recurrent en la producció de
Mayol i s’hi manifesta en dos sentits diferents: el que fa referència a un
tractament convencional d’escenes de la religiositat popular i aquell que
trobam en aquells altres poemes que suposen una reflexió més profunda sobre
el sentiment místic o la vivència personal de la religió.
Malgrat que la implicació política de Mayol ens podria fer pensar el
contrari, el tema cívic no és freqüent en la seva obra. Només el poema«Ressorgiment» en el centenari de la Renaixença, pren com a tema central la
llengua com a símbol de resistència després d’anys de persecució, els de la
dictadura de Primo de Rivera:
Canta dolça i agombola
l’infantó colgat al bres:
cant de bres i cant d’escola
no l’oblida qui l’ha après.
Canta ferma, convençuda
que el ceptre qui t’engrunà
està espoltrit: sa muda
ja ningú l’empeltarà.
I si per cas intentava
de l’exili revenir
aquell qui te féu esclava,
canta ferma, canta-li.
La llengua emprada amb veu ferma esdevé una eina de lluita, un espai de
resistència davant d’unes opressions que no trigarien a tornar a arribar.
Mercè Picornell Belenguer
Resum de l’article “Els delers
de Maria Mayol”,
Delers i altres poemes. Palma: Mixtàlia, 2008, 9-60.
Bibliografia de referència:
CASTANYER, Joan (1994). «Maria Mayol: esbós biogràfic i cronologia
poètica». Randa, 35. Pàg. 113-136.
CASTANYER, Joan (2008). «Pròleg», dins Maria Mayol. Assaigs poètics. Palma:
Lleonard Muntaner, editor. Pàg. 7-22.
GRAÑA, Isabel (2006). «Maria Mayol i el Foment de Cultura de la Dona». Els
Marges, 79. Pàg. 77-86.
GRAÑA, Isabel (2008a). Maria Mayol i el Foment de Cultura de la Dona.
Palma: Documenta.
MANRESA, Mariantònia (1997). «Panorama de l’educació de la dona mallorquina
entre 1895 i 1945», Dones a les illes. Palma: Conselleria de Presidència.
PEÑARRUBIA, Isabel (2008). Moviment feminista i sufragi a Mallorca (segle
XX). Palma: Documenta.
PICORNELL, Mercè (2008). «Els delers de Maria Mayol», dins Maria Mayol.
Delers i altres poemes. Palma: Consell de Mallorca. Pàg. 7-60.
Real, Neus (2006). Dona i literatura a la Catalunya de preguerra.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
|
|
|
|
