Inici
:: Personatge :: :: Fotos :: :: Textos :: :: Enllaços ::
textos


Retorn del fill mort

Entre el feix de cadàvers sangonents
tria el teu fill, oh mare!
El van desfigurar foc i turments:
¿qui, sinó tu, el coneixeria encara?
En el col·loqui fred dels esperits
no allargarà els seus braços encongits,
no florirà en un bes la seva cara...
Revifa tu la càndida magror
d’aquest marbre buidat de vena en vena,
per a sentir com s’enllumena
el nuvolat que veus a l’horitzó.
S’obrirà el seu passat com un miratge,
i et parlarà un llenguatge
de prematura oblació.

Va dir que tornaria: en aquella hora
dormien els anhels damunt del pit.
Amb ulls eixuts et va besar. D’enfora
t’ofegava l’angoixa de la nit.
Has viscut plena d’ell. De flames vives
has coronat el teu desert auster.
Oferires al Crist ceres votives,
I banyares de joia les missives
tendres, escrites sobre un casc d’acer.
No hi ha record que el teu dolor defensi;
l’exigires a l’erta soledat
quan et parlava en el nocturn silenci
i venia a la cambra al teu costat...
Digué que tornaria. I ha tornat!

¿És aquest? Als seus ulls l’esguard descansa,
no es desprèn del seu front un pensament.
Va marxar sense pena ni frisança;
ha tornat amb la mort, serenament.
Un llarg perdó, no cap lament,
en la boca mig closa s’endevina;
sols una llàgrima opalina
va arrosar de la bala el breu esquinç.
Ell va ablanir l’espina
i el sílex indomable dels fortins.

Vindrà la pau que ja no esperes.
Per ell invocarà un rou de pregueres
des de la teva llar, el desconsol.
Beneirà la sembra i el bressol
el seu nom, candorós com un miracle;
que serà per als vells una llenca de sol,
per als infants una virtut d’oracle.
Però en la lluita oscil·laran
el teu desdeny i el teu acerat tempre...
El veuràs com una ombra al teu davant.
I, la tasca acabada, a sol colgant,
pel camí d’oms has d’esperar-lo sempre.

(Elegies de guerra, 1948)

 

El carrer

Quatre bombetes elèctriques
lluiten encara amb la fosca
d’anys i més anys. Sento a l’ànima
la serra dels grills que serren
el bosc viu de les memòries,
clarí de la nit, deliri.
Tombat, veig del cel la trèmula
riuada entre els teulats sobris
del vell carrer. No té l’àncora
un sol roc per a aferrar-s’hi.
Ai! Que no sé deixar l’única
barca estellada del somni,
que em torna a la vista nàufraga
la llunyana costa: l’era,
el camí dels coscolls, l’íntima
casa amb cavalls i canyissos,
el fuster sota la pèrgola
que pica sempre a la roda
i mata els ecos –angúnia
damunt la platja dels dies.

(Petites elegies, 1958)

 

Camp de novembre

                        A Andreu Bestard i Mas

Pàmpols color de sang.
La tarda, exhausta, bleixa.
Del cor per l’esvoranc
un nuvolat s’esqueixa.

S’apaga el sol, quiet,
damunt l’herbei. Somica
l’ull lànguid d’un secret
dins l’aigua de la pica.

¿On mena el viarany
fangós? Una carreta
s’allunya com un plany
pel marge de la pleta.

Suren per l’aiguamoll
la xeixa i l’argelaga.
Un tord travessa el coll:
el caçador s’amaga.

Entre l’humit brancall
ix l’amorosa estrella.
És hora. Rost avall
es perd l’última esquella.

Del tòtil el flauteig
un sequió delita.
Al tacte de l’oreig
l’albercoquer mussita.

Atén el cingle mut.
Par que la lluna pensi.
S’adorm la inquietud
en vels de blau silenci.

Ceps de convulsa arrel
ferits sense combatre.
Fulles color de mel
caient de quatre en quatre.

(El somni encetat, 1943)

 

Enyorança de Sicília

Jo no et puc recordar sinó plena de llum,
de mosaics, de columnes, d’or fresc a les branques.
Una absent jovenesa, llavors,
m’impel·lia devers les mentides
més subtils dels humans i dels déus
i calia blegar-me a l’imperi dels somnis.
I no ets com jo et veia. Qui sap
com  em costa d’admetre-ho!
Són llunyans aquells jorns
i boirosos, reblerts de follies,
de tirans, què sé jo, d’un regust indecent,
i de nàusea. És ara que et sento vençuda,
illa antiga, per tots els assots
de la terra: destrets, atemptats, terratrèmols,
fam. Quin món, abillades de dol, al portal
de la casa, contemplen les dones
de mil anys! Quina olor sufocant,
dins els ànims, de sofre! I floriren
els epígrafs i els marbres aquí, tanmateix,
quan la flota d’Eneas, pel sud, et voltava
d’un garbuix de records.

Oh Sicília,
Entre planys i plaers
ofenosos empenys els teus dies pel llòbrec
atzucac dels meus ulls: deixa en pau
a l’estret les Sirenes i Venus a l’Èrix.
Contra uns noms tan gentils
tens el foc fraudulent a l’entranya
i les neus et clivellen el front
i el vent mític t’esmola les cames i el ventre.
Jo t’estimo i no puc
veure’t pobra, malmesa, esfondrada.

(Imago mundi, 1973)

 

Selecció a cura de Mateu Morro

 

 

 

 

 

Obra Cultural Balear