Vicent Serra Orvay (1869-1952)
1. Introducció:
Vicent Serra Orvay Margalits va néixer a la parròquia de Sant Jordi de ses Salines de l’illa d’Eivissa el 7 d’octubre de 1869. Era fill de Joan Serra i de Catalina Orvay, que tingueren cinc fills, dels quals Vicent va ser el d’enmig. Com es feia amb freqüència en aquell temps, va ser batejat l’endemà per Antoni Orvay, prevere, oncle del nounat.
Era fill d’una família de propietaris rurals del pla de ses Salines, la dels Serres de cas Margalits. Amb dotze anys va ingressar al Seminari Conciliar d’Eivissa. Encara era alumne de filosofia en aquell centre quan començà, conegut pels seus superiors el seu extraordinari talent, a impartir-hi classes de matemàtiques, física i química. Un dels seus alumnes va ser Isidor Macabich Llobet (1883-1973), que anys després destacà com a periodista, historiador i folkorista.
Amb només 22 anys va rebre l’ordenació sacerdotal i poc després celebrà, el 24 d’abril de 1892 el Diumenge in Albis, la seva primera missa, a l’església de Sant Jordi. Va ser vicari de Jesús i de Sant Antoni de Portmany i l’any 1895 obtingué una canongia a la Catedral. L’any 1898 va ser nomenat rector del Seminari d’Eivissa i poc després va ser elegit vicari capitular, màxima autoritat religiosa que exercí a Eivissa (aleshores seu vacant) durant set anys, en els quals lluità per la restauració del bisbat, que no arribà fins a l’any 1927. Aquell mateix any, en reconeixement als seus mèrits docents, culturals i religiosos l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia declarà Mn.Vicent Serra fill il·lustre del municipi.
Deixant de banda el seu important paper com a home d’església, Vicent Serra dedicà la resta de la seva vida a la investigació (lingüística i astronòmica, com s’explicarà més avall), a la docència, al rectorat del Seminari, on celebrava missa diària, i a la lectura. Donat sempre a la conversa plàcida i il·lustrada, segons testimonis que el tractaren, era amic de treure de qualsevol fet d’aparent poca importància la relació amb altres aspectes primordials de la vida.
Una malaltia que feia temps que arrossegava, la hidropesia, que és una acumulació anormal de líquids al cos, li anà minant la salut fins que morí el 24 de maig de 1952 a la seva habitació de sempre al Seminari.
L’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia declarà l’any 2009 “Any Vicent Serra Orvay”, en commemoració de la visita que va fer a Sant Josep amb Mn Alcover. Se celebrà amb una gran varietat d’actes (presentació de llibres, cicles de conferències, teatre, música, activitats astronòmiques…). L’any 2011 aquest mateix ajuntament en ple i per unanimitat, decidí donar el nom de Biblioteca Vicent Serra Orvay a la bibilioteca de Sant Jordi de ses Salines.
VICENT SERRA ORVAY I LA LLENGUA CATALANA
La història del català a Eivissa no pot fer-se sense tenir en compte la contribució de Vicent Serra Orvay, sobretot el primer terç del segle XX. “Col·laborador de poca son”, deia Alcover de Serra; els uní una important amistat i Vicent Serra es convertí en el seu enllaç per a l’estudi de la llengua catalana a les Pitiüses.
Mn. Antoni Maria Alcover visità Eivissa, entre altres vegades, el mes d’abril de 1902, estada durant la qual pronuncià una conferència al Cercle Catòlic d’Eivissa en la qual va fer arribar, de paraula, la lletra de convit perquè els eivissencs participassin en la gran tasca lexicogràfica que estava iniciant. A la ciutat d’Eivissa digué que era per tal de “conservar, defensar i enaltir [la llengua] amb totes les forces. I la manera més eficaç i decisiva és el fer el Diccionari, col·laborant cadascú allà ont puga en aquesta obra magna”.
Serra al I Congrés de la Llengua Catalana
Vicent Serra va quedar captivat per les idees d’Alcover i la seva resposta no es va fer esperar: l’any 1906 assistí Primer Congrés de la Llengua Catalana per donar a conèixer la situació de la llengua catalana a Eivissa, mitjançant la comunicació “Apreci en què és tinguda a Eivissa la llengua pròpia. Ullada dalt dalt a algunes qüestions de gramàtica eivissenca”. Era la primera vegada que es donava a conèixer la parla d’Eivissa i Formentera al món científic, recordem que s’hi varen inscriure 3.929 congressistes, tant de comarques de parla catalana com figures rellevants de la lingüística romànica europea.
La comunicació de Vicent Serra, sociolingüísticament, presenta aspectes destacats: denuncia alguns prejudicis dels eivissencs davant la llengua catalana que els fa renunciar a parlar-la; il·lustra amb exemples un gran nombre de castellanismes que s’han introduït a la parla de la ciutat d’Eivissa; dóna mostres i analitza amb elogis la parla del camp i arriba a la conclusió que la llengua està malalta i que el remei és valorar la importància que té l’ensenyament dels infants en la llengua materna, la mateixa que han sentit estant damunt els jonolls de sa mare. Acaba amb unes observacions sobre fonètica i morfologia del català d’Eivissa.
La seva tasca per al Diccionari català-valencià-balear
Per a l’obra del Diccionari d’Alcover i Moll a les Pitiüses, el Seminari va ser el lloc de trobada per a la recerca lingüística. Era, efectivament, un bon punt i l’espai adequat per trobar la variació lingüística del català d’Eivissa de joves de diferents zones. Alcover i el seu equip de recerca aprofitaren el fet que Serra Orvay fos el director del centre i que des d’allí projectés la seva ascendència sobre els estudiants i els rectors de les parròquies d’Eivissa i Formentera.
Així Serra es convertí en la persona de confiança d’Alcover a Eivissa, illa a la qual viatjà almenys cinc vegades per recollir materials lexicogràfics. N’hi ha constància al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (BDLC, IV, 1908-1909):
Per exemple, el 16 de febrer de 1909 a les 7 del matí arribà Alcover al port d’Eivissa amb el vapor Catalunya. El reberen persones eclesiàstiques entre les quals hi havia Serra Orvay i Macabich Llobet. En haver esmorzat va anar al Seminari a estudiar la fonètica i la conjugació del català d’Eivissa amb dotze o tretze seminaristes de la ciutat d’Eivissa, de Jesús, de Sant Carles i de Sant Jordi. En haver dinat sortí cap a Sant Josep amb Serra i Macabich. Anaren a l’escola on passaren un qüestionari de lèxic i conjugació a deu o onze al·lots. Tornaren a dormir a Vila.
L’endemà Alcover tenia idea d’anar als pobles de llevant i del nord de l’illa, però per falta de temps va decidir treure el material d’estudi a través dels seminaristes de Santa Eulària des Riu, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Mateu d’Albarca, Sant Joan de Labritja, Sant Josep de sa Talaia, Sant Jordi de ses Salines, Sant Carles de Peralta, Sant Rafel de sa Creu, Sant Agustí des Vedrà i un capellà de Sant Antoni de Portmany. Foren quatre hores al matí, de vuit a dotze, i des de les dues a les set de la tarda.
No mancaren els elogis d’Alcover a la bona disposició del seminari i a la riquesa lingüística:
“Quedem esglaiats de la gran riquesa del vocabulari eivissenc, però sobretot de la blador i l’esplendidesa de les formes verbals, No recordem haver-ne trobades tantes d’especials tan interessants a cap de les comarques catalanes, valencianes ni balears. Beníssim!”.
S’acomiada el text on relata aquesta “eixida” donant les gràcies a Serra, a Macabich i a altres col·laboradors. El 17 de febrer s’embarca de nou cap a Mallorca a bord del vapor Lulio.
La segona visita la tenim documentada en aquell mateix Bolletí (1920, XI) amb el títol “Eixida a Eivissa i Formentera”. Va ser entre juny i juliol i hi entrevistà també gent de la Pitiüsa petita.
Serra Orvay era considerat per Alcover una autoritat lingüística i eren freqüents les consultes filològiques que li feia i, d’altra banda, també eren continus els elogis cap a Serra per part del mossèn mallorquí:
“L’il·lm. Sr Vicari Capitular Mn. Vicent Serra i Orvay és l’enamorat més fi i més vitenc de la nostra llengua a Eivissa.”
Vicent Serra, per tal de recollir metòdicament la gran quantitat d’informació que interessava per al Diccionari, organitzà l’any 1921 un anomenat Centre d’Acció Lexicogràfica, que tenia seu al Seminari amb la funció bàsica de “replegar tot el vocabulari vivent d’arts i oficis i professions d’Eivissa en lo que tengui de més caracteristich i vitench”. Per donar-los suport, Alcover els va fer una sèrie de conferències en què els va explicar diversos temes gramaticals i els va introduir en la tasca de redacció del Diccionari. En comentar la creació del centre l’eclesiàstic mallorquí digué: “molt esper d’una gent tan entesa i formal”.
L’any 1922 Francesc de B. Moll acompanyà Alcover en una visita eminentment musical; diversos informadors els cantaren cançons de joc infantils, la tonada de picar llenties, una cançó de passeig, les caramelles de Nadal, una cançó de sant Aleix…
Contactes amb Antoni Griera
El lingüista Griera també visità Eivissa per investigar directament la llengua catalana a les Pitiüses. Ell mateix reconegué que la curta estada d’una setmana no va ser suficient per conèixer-la i va concretar la seva feina a transcriure una cançó popular segons la pronunciació de Vicent Serra, a més de demanar que li omplissin un qüestionari d’uns tres mil mots i la flexió d’uns 25 verbs a uns joves seminaristes.
La publicació de l’estudi “El parlar d’Eivissa i Formentera” de Griera l’any 1913 va aixecar una forta polèmica sobretot amb Alcover que li’n va rebatre moltes conclusions justament basant-se en consultes particulars fetes a Vicent Serra.
El Catecisme de sa Doctrina Cristiana
Serra Orvay treballà incansablement en l’organització del primer sínode diocesà de 1929 i aleshores pogué fer realitat en part allò que havia dit al Congrés de la Llengua Catalana:
“Crec que seria molt convenient que els primers llibres que passen els al·lots a l’escola estassen escrits en la llengua pròpia”.
Així, com a conclusió del sínode es publicà l’any 1930 el Catecisme de sa Doctrina Cristiana. Aquesta obreta té 175 pàgines, més vuit prèvies d’introducció firmades pel nou bisbe de la restaurada seu episcopal, Salvi Huix i Miralpeix. Està dividida en dues parts; Catecisme Menor i Catecisme Breu. La seva missió, és clar, era introduir els infants de les Pitiüses en els ensenyaments i els principis de l’Església catòlica seguint la fórmula usual d’aquest tipus de publicacions: preguntes i respostes, que normalment es memoritzaven, a més de la llista de les oracions principals.
Tenint en compte la destinació de l’obra, hi ha un interès especial a fer-la ben didàctica (“per tal que pugui arribar i ésser ben apresa i compresa per tothom” diu el bisbe Huix a les paraules introductòries). Un dels capítols es diu “Oracions i altres fórmules que s’han de sebre de memòria i en iniciar-lo Serra explica que “porta numerades totes ses preguntes, tal com exigeixen ses normes d’una bona pedagogia, per a facilitar sa distribució de matèria i ajudar sa memòria local d’es petitets. Ses preguntes que porten davant una estrelleta per senya, són ses d’es PRIMER GRAU; ses que tenen dos estrelletes, formen es GRAU SEGON; i ses que estan sense cap estrella amb ses anteriors, constitueixen es GRAU TERCER.”
Involucra Serra en el procés d’aprenentatge de la doctrina cristiana no només membres de l’Església i professionals de l’ensenyament, sinó també les mares –no els pares-:
“Procuraran ses mares ensenyar a n’es seus infants ses oracions de sa primera lliçó i ses primeres nocions de sa Fe cristiana”.
Tanca aquest Catecisme un capítol titulat “Fórmula d’actes de fe, esperança i caritat que recomanava molt el Senyor Bisbe Carrasco de Santa Memòria”. I com a apèndix, fora de numeració, hi ha un quadernet anomenat “Càntics” en què apareixen en versions musicades, els cants principals de la celebració de la missa; el Crec en un Déu, el Credo en llatí, el Salve Regina i altres.
Malauradament, després de la publicació d’aquesta obra, no sabem res més de les seves investigacions sobre llengua catalana ni d’altres textos seus en la nostra llengua. Ni tan sols a cap dels articles que aparegueren amb motiu de la seva mort (1952) a la premsa local (ni a la notícia periodística, ni als in memoriam que li dedicaren) hi hagué cap paraula de reconeixement a la seva important feina filològica. Eren altres temps.
VICENT SERRA I L’ASTRONOMIA
Només unes línies per donar notícia d’aquesta afició que es convertí en un dels camps d’estudis preferit de Vicent Serra. Una de les fotografies més reconegudes del canonge eivissenc és en la que apareix a la torreta del Seminari d’Eivissa, que era per a ell un observatori de visita contínua, estudiant un eclipsi a través d’un vidre fumat.
Les seves grans passions primerenques foren la llengua catalana i les matemàtiques i l’astronomia va ser una vocació tardana. Serrà contava així els seus inicis com a astrònom: “Tenia més de trenta anys quan simplement per curiositat vaig encarregar un petit volum d’astronomia escrit en francès i (…) al contacte amb aquelles pàgines vaig veure amb sorpresa que allò era fet per a mi, i no vaig vacil·lar des de llavors a buscar qui pogués endinsar-me als espais siderals”.
Tenint en compte les mancances de l’Eivissa de l’època, les dificultats degueren ser moltes; no obstant això, amb la seva reconeguda capacitat i tenacitat, dugué endavant aquell nou interès científic. En són prova els molts d’articles publicats a la revista Urania de la Sociedad Astronómica de España y América, de la qual era soci i arribà a ser-ne directiu (en fou nomenat vocal l’any 1932). També era membre de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias i participà a diversos congressos, com el Congreso Científico Hiapanolusitano, de Sant Sebastià l’any 1947, al qual contribuí amb un notable treball sobre la densitat del firmament.
A més de fer nombroses conferències sobre astronomia i dels articles esmentats, mantenia correspondència amb directors d’observatoris astronòmics de tot el món entre els quals, amb el Dr. Stein de l’Specola Vaticana, part de la qual s’ha conservat.
Així mateix dos des seus estudis varen arribar a la impremta: Explicación astronómica del fin del mundo bíblico (Imprenta de la Viuda de J. Verdera, s.d.) i Dos conferencias de vulgarización astronómica (Imprenta A. Ortega, Barcelona, 1950)
En paraules de F. Armenter, president de la Sociedad Astronómica de España y América, a l’aricle aparegut a la mort del rector, “A la memoria de un sabio”, “llegó a calcular, por procedimientos nuevos, el número de electrones que contiene el Universo obteniendo, después de una cantidad ingente de fórmulas matemáticas, resultados muy coincidentes com los obtenidos por Eddington [Sir Artur Eddington era un astrofísic britànic, coetani de Serra i col·laborador d’Einstein, de prestigi mundial, assistent superior de l’observatori de Greenwich]”.
Joan-Albert Ribas
