Josep Lluís Pons i Gallarça (Sant Andreu de Palomar, 1823 − Sóller, 1894)
Va néixer el 1823 a Sant Andreu del Palomar, població que avui forma part de Barcelona. Tots els seus antecedents familiars paterns eren mallorquins i la seva mare de procedència madrilenya. A Barcelona va seguir tots els estudis fins que a la seva Universitat obtingué dues llicenciatures, una en Dret i l’altra en Filosofia i Lletres. Durant la dècada de 1840 va coincidir a les aules universitàries amb altres mallorquins i amb Pere d’Alcàntara Penya, Miquel Victorià Amer i Llorenç Pons i Santandreu redactà la revista manuscrita El Plantel, en la qual va incloure nombrosos poemes castellans. Al mateix temps traduïa Horaci, també al castellà. Alumne avantatjat de Manuel Milà i Fontanals i de Joan Cortada, va destacar aviat com a docent, ja que el 1848 obtingué una càtedra de Retòrica i Poètica a l’Institut de Barcelona, agregat a la Universitat. Durant els anys següents va consolidar el seu prestigi com a docent i va escriure diversos manuals de les seves assignatures (Introducción al estudio de los autores clásicos latinos y castellanos, 1857; Estudio de autores clásicos. Segundo curso, 1857). Durant un període curt de temps també va exercir d’advocat. Entre 1848 i 1861 va participar molt activament en la vida corporativa de societats barcelonines com la Reunió Literària de Barcelona, la Societat Filomàtica i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, molt actives en aquells moments, en les quals va pronunciar lliçons relacionades amb la seva docència. Tot i això, va disminuir molt la seva activitat com a poeta. L’11 d’abril de 1852 es va casar amb la seva cosina Maria Pons i Santandreu.
El 1859 es produí un canvi important en la seva evolució intel·lectual, ja que al maig se celebren els primers Jocs Florals de Barcelona, restaurats, i ell n’és un dels nou membres fundadors. Al seu costat hi ha professors i amics admirats, com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà, Joan Cortada o Miquel Victorià Amer. Als mateixos dies en què se celebren els Jocs publica l’article Influencia del idioma patrio en la poesía, en el qual defensa l’ús de la llengua catalana i escriu els primers versos en català. Els anys següents escriu la major part dels seus poemes, guanya tots els premis regulars als Jocs Florals i el 1867 hi és proclamat Mestre en Gai Saber, la màxima distinció a què pot aspirar.
El 1861 s’instal·là definitivament a Mallorca en obtenir el trasllat a l’Institut Balear, on ocupa primer la càtedra de Geografia i Història i després, ja al final de la seva vida, la de Retòrica i Poètica del mateix institut. Llavors comença una etapa molt intensa per la seva participació tant en la vida cultural com econòmica mallorquina. El 1861-1862 ja participa en la fundació del primer Ateneu Balear, que havia de presidir en diversos períodes, fins a la seva desaparició el 1872, després dels canvis polítics de la Revolució de Setembre. Després fundà i inspirà la Revista Balear (1872-1874) i la primera època d’El Museo Balear (1875-1877), continuada, amb menor participació de Pons, durant el període de 1884-1888. Són les dues revistes culturals de més prestigi del segle XIX a Mallorca. També va participar en empreses econòmiques importants. El 1868 va fundar, amb alguns companys de l’Ateneu, com Jaume Sanxo i Manuel Guasp una acadèmia privada d’estudis universitaris. Després, el 1872 va participar en la creació de l’empresa Ferrocarril de Mallorca i el 1882 en la fundació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. El 1894 va morir a Sóller a la casa de la seva propietat on hi havia l’hort de tarongers que va inspirar el famós poema “Los tarongers de Sóller”, avui ocupada per l’estació del tren.
Josep Lluís Pons i Gallarça, un intel·lectual regeneracionista en defensa de la cultura catalana
Pons va pronunciar nombrosos discursos al llarg de la seva vida, sobretot a l’Ateneu Balear i a la festa dels Jocs Florals de Barcelona, i també va escriure amb freqüència articles d’opinió i de crítica literària, sobretot a la Revista Baleari al Museo Balear. En aquests textos hi destaca la seva voluntat de revifar la vida intel·lectual mallorquina, de lluitar contra la indiferència i la desídia, que creu que són els mals de l’època. Així hi estructura un programa prou articulat en el qual destaca, entre d’altres aspectes, el foment d’una literatura amb característiques pròpies, que hauria de formar el que ell denomina l’Escola Balear, precedent de la futura Escola Mallorquina. També hi és molt important la defensa dels objectius de la Renaixença catalana, sobretot el de la unitat de la llengua, de la qual esdevé un dels principals promotors a Mallorca a partir del 1861.
Els discursos que va pronunciar als Jocs Florals del 1870 i del 1878 són emblemàtics en aquest sentit, com el que pronuncià a l’Ateneu Balear el 3 de maig del 1868, o els textos d’introducció als volums anuals de la Revista Balear i d’El Museo Balear. Escriu articles importants sobre autors com Jacint Verdaguer o Joan Alcover i es dol de la incomprensió que la cultura catalana troba entre els intel·lectuals de fora del domini lingüístic.
També destaca com a docent i sembla indubtable la seva influència sobre els personatges més importants de la Mallorca del primer terç del segle XX, entre els quals s’han de comptar Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Antoni Maura, Joan Estelrich o Joan Rosselló de son Forteza, entre molts d’altres. El seu activisme social, a més, fa que la seva influència no només es faci sentir a través de la càtedra que exerceix o de les institucions i revistes en què participa, sinó que la prolonga en les tertúlies dominicals que celebra a casa seva, molt influents en la dècada de 1870.
El poeta
La poesia catalana de Josep Lluís Pons i Gallarça, l’única que va tenir difusió pública al seu temps, és relativament escassa i una part important va ser destinada als Jocs Florals de Barcelona entre el 1862 i el 1867, època en que foren premiades les seves composicions “Lo treball de Catalunya”, “La llar”, “La mort dels Moncades”, “La muntanya catalana”, “Les dues corones”, i “L’olivera mallorquina”. D’aquests anys és també la redacció de “Lo fogó dels jueus”, “Lluites de braus” o “Los tarongers de Sóller”. En aquesta obra hi destaquen dos trets importants. Un és de caràcter ideològic, ja que la poesia de Pons reflecteix molt directament els principis ideològics genèrics de la burgesia catalana, a través d’ell expandida a Mallorca, com poden ser la mitificació que fa del treball, única font de promoció i realització personal; la família, centre de la societat; o la muntanya, representació de les formes patriòtiques incontaminades.
També revisa períodes importants de la història pròpia com exigia l’englantinisme floralista. L’altre tret és de caràcter estètic i afecta la fusió de classicisme i romanticisme que es dóna en els seus millors versos, molt present en el tractament de temes com el del pas del temps o el del paisatge que veiem, per exemple, en el seu poema més conegut, “L’olivera mallorquina”. Aquest segon tret aporta un sentit molt marcat de contenció als seus poemes i per això se’l considera un precedent de l’Escola Mallorquina, un concepte que no es consolidarà fins a principis del segle XX.
Joan Mas
